A les festes d’enguany a les Festes Majors Alternatives de Santako,hi trobaràs el txiringo llibertari amb menjar 100% vegà i lliure de drogues; on podràs trobar-hi:tapes, entrepans, dolços, pastissos, etc
Els diners obtinguts aniràn destinats a cobrir els gastos judicials dels encausats per la Vaga Gneral del 29-M a Badalona.
DIES: 31 i 1 (agost/setembre)
Lloc:CAN ZAM (C/Victor Hugo)
L9 CAN ZAM (SANTAKO)
Organitza: Grup Anarquista Seny i Ràbia, Ateneu LLibertari Acràcia i CNT-AIT Badalona.
L’Ateneu LLibertari Acràcia i el Grup Anarquista Seny i Ràbia us convida a:
DIVENDRES 29
Taller de Software Lliure i Ubuntu a les 18h.
DISSABTE 30
Passi de documental “Sueños Colectivos” a les 18h.
DIUMENGE 1
Sopador Popular (migas veganes + beguda 3€)
i Cinema a la Fresca “La Estrategia del caracol”a les 21h.
Tots els actes es duràn a terme a l’Ateneu Llibertari Acràcia (Passatge del riu Tordera, 5-7, Barri de Lloreda, BDN)
L2 Pep Ventura//RENFE BADALONA
Ateneu Llibertari Acràcia
Grup Anarquista Seny i Ràbia
Conjunt d’activitats que es duran a terme a l’Ateneu Llibertari Acràcia de Badalona durant el mes de Juny.
DIVENDRES 1: Xerrada-Debat:Especisme és totalitarisme/20h
DIVENDRES 15: Presentació i passi de documental “En quart grau”/18h
DIVENDRES 29: Taller de software lliure/18h
DISSABTE 30: Passi de documental “Sueños Colectivos”/18h
ATENEU LLIBERTARI ACRÀCIA
Passatge del Riu Congost nº5-7, baixos (BADALONA)
L2 PEP VENTURA/RENFE BADALONA
Surgido en 1886 de duras luchas contra la esclavitud asalariada (por la reducción del tiempo de trabajo, por la consecución de unas condiciones de vida dignas, pero sobre todo por un mundo nuevo), este día empezó a celebrarse como una conmemoración combativa frente a la muerte de 5 trabajadores anarquistas, ahorcados en Chicago en dicho contexto de lucha. Pero es una conmemoración desde la lucha, porque las condiciones de opresión se mantienen, porque el capitalismo sigue explotándonos y el Estado sometiéndonos.
En un mundo regido a su antojo por una élite política y financiera. En un mundo en el que el sometimiento cotidiano es cada día mayor y cuyo precio recae sobre las espaldas de los de abajo. En un mundo donde cada vez las condiciones de vida son más precarias, donde el control y la represión son mayores, donde las condiciones de la explotación asalariada son cada vez más duras (reformas laborales, abaratamientos de despidos, recortes de pensiones, rebaja de sueldos, aumento de la jornada de trabajo,…) y donde cada vez más los ricos y poderosos se aprovechan de nosotros (aumento de precios, desahucios, pauperización y encarecimiento de la ya de por sí envenenadora sanidad y adoctrinadora educación, etc).
En un mundo donde a nosotros siempre nos toca perder pero ellos nunca pierden (paraísos fiscales, corrupción, poder, saqueos y desfalcos descarados hacia los más empobrecidos en beneficio de los que mandan), es nuestra tarea reapropiarnos de nuestras vidas y decidir cómo y en qué condiciones queremos que éstas se desarrollen. Eso es algo tan importante que no se puede dejar en manos de nadie, de ningún/a gestor/a o especialista, y menos aún en las manos de nuestros explotadores. Y esa tarea pasa por destruir el mundo de miseria en el que vivimos.
Porque no podemos permitir que el capitalismo y el Estado hagan de nosotros lo que quieran, que nos reduzca a una mera condición servil, hemos de luchar, como antaño lucharon nuestros predecesores, contra los sempiternos enemigos (Estado, Capital y cualquier forma de Autoridad, y sus defensores) para desembarazarnos de nuestras cadenas y proclamar – o al menos intentarlo – la libertad. Es nuestro deber recordar nuestros orígenes y seguir luchando para acabar con este sistema que nos humilla y somete. El momento es ahora, el lugar es la calle.
Bloc Llibertari
Manifestació Anticapitalista
17:30 H de Plça Universitat a la Canadenca (tres xemeneies, Paral.lel)
EXTRET DE:
La xifra de persones aturades (sobretot joves menors de 35 anys), la des-regulació del mercat laboral, les retallades en tots els àmbits socials de competència pública o l’encariment de la part no finançada a través de l’erari públic (Sanitat, Educació, Transport, Investigació i Desenvolupament, etc..), estan suposant l’obertura a un escenari qualitativament diferent al qual ens havíem acostumat a viure: un exèrcit de nòmades laborals sense cobertura social pública travessant un territori cada cop més inhòspit.
Mentre tot això va esdevenint-se, les grans empreses (bigger to fail), els bancs… són re-finançats amb capital públic que mai retorna en benefici dels més desafavorits per aquesta situació, sinó que es destina a la sanitat interna d’aquestes institucions depredadores mentre es dediquen a allò que anomenen reestructuració.
Si a això li afegim l’enduriment penal per a frenar per la força allò que escapa completament al dret, tenim que l’Estat social de dret s’està convertint en un Estat penal d’excepció. Lleis que es dirigeixen selectivament a una part de la població (aquella part que dissenteix d’acceptar aquesta situació), gestionant la realitat com una situació d’emergencia, provocant així l’alarma, la alerta i la por. Aquesta estratègia del poder determina condicions estructurals per la consolidació de la precarietat i la marginació, legitimant el control social i fomentant una nova categoria de persones a les quals poder aplicar amb èxit la política del terror.
Arribats a aquí, nosaltres no arronsarem el cap esperant que ens l’esberlin definitivament -convertint-nos en exèrcit d’alienats i desposseïts de tot-, no abandonarem l’esperit que ha animat a d’altres abans a fer els sacrificis personals necessaris per conquerir allò que per a ells naixia de la dignitat pròpia, ni esperarem a que només ens quedin les cadenes per perdre. Nosaltres continuem esperonant la unió de tots els treballadors i treballadores per a ser capaços i capaces de reconquerir les nostres vides i capgirar aquesta situació injusta, continuem sense aclucar el cap ni convertir-nos en instruments del capital o de cap quadre polític o sindical.
Davant d’aquesta situació a la que no es veu sortida i només podem intuir més amenaces, la CNT continua cridant a la classe treballadora a organitzar-se i lluitar pel món digne en el qual volem viure, perquè allò que ens queda és el que ens correspon, lluitar, lluitar amb tota la nostra energia.
Salut, lluita i anarcosindicalisme!
EXTRET DE:
Manifest de l’assemblea de suport a les persones represaliades del 29M.
Barcelona, 21 d’abril de 2012.
Plou sobre mullat. Teló de fons de cimera del BCE i antiga cultura de la por atiada de nou. Prement l’accelerador de la turborepressió, Interior no escatima amenaces ni recursos ni noves detencions anunciades. Ho va esclarir Felip Puig després de la vaga general: “que li tinguin por al sistema”. I avui mateix, a les cinc de la tarda, Interior presenta la web especial de delació ciutadana per combatre el “vandalisme”. Segons filtracions controlades, vora 30 fotografies d’activistes socials i joves no identificats seran penjades a partir d’aquesta tarda, en un web desenvolupat per l’empresa T-Systems, denunciada el 2009 per contractes anòmals amb l’administració pública. Aleshores, l’exfiscal anticorrupció Jiménez Villarejo ja va demanar que s’investiguessin les possibles relacions entre els accionistes i administradors de la multinacional i responsables de CiU.
La web s’estrena en el context d’un operatiu en curs dels Mossos d’Esquadra, en relació a la passada vaga general, que ja treballa fa setmanes amb un llistat de vora 80 persones, 50 de les quals ja estarien identificades. Les sis detencions registrades dijous passat a Barcelona -que es van saldar amb sis llibertats amb càrrecs, dues sota fiança de 6.000 euros, decretades pels jutjats dissabte- estarien emmarcades dins aquest operatiu.
L’anunciada roda de premsa d’aquest dimarts l’han fet coincidir amb una nova detenció: aquest matí ha estat detinguda la secretària d’organització de la CGT a Barcelona, Laura Gómez, de 46 anys, acusada de participar en una performance artística de protesta davant la Borsa de Barcelona durant la passada vaga general. En aquests moments es troba a les dependències policials de la comissaria de Les Corts, a les portes de la qual s’ha convocat una concentració de protesta i solidaritat. Fonts policials han anunciat que demà al matí serà traslladada a la Ciutat de la Justícia, on també s’ha convocat una concentració de protesta a partir de les 8:30h del matí.
Blindant la cimera i suspenent Schengen
L’operació repressiva s’emmarca també en el dispositiu desplegat per a la propera cimera del Banc Central Europeu a Barcelona els propers 2, 3 i 4 de maig, pel qual s’ha anunciat la ocupació policial de la ciutat amb més de 7.500 agents (4.500 mossos i 2.500 policies espanyols i guàrdies civils). Alhora, s’ha activat la unitat policial dels Mossos d’Esquadra especialitzada en el rastreig i monitorització de les xarxes socials. I la presència indissimulada d’agents de paisà en els barris més compromesos ja s’ha començat a notar, així com els controls itinerants d’identificació i les fronteres volants internes a la ciutat, com l’enregistrada aquest matí a l’Estació de França.
Malgrat la premsa oficial ha recordat que és el primer cop que se suspen Schengen -a petició, aquest cop, de Felip Puig- la lliure circulació de persones ja es va suspendre el 2002 a Barcelona, arran de la cimera de la UE. Enguany, des del 28 d’abril i fins que clogui la troba del BCE, que reuneix els sis membres del consell executiu i tots els responsables dels bancs nacionals de la zona euro, la frontera franco-espanyola quedarà segellada. Del País Basc a Catalunya s’aplicarà la suspensió del tractat, es restringiran drets i es restabliran els controls.
Ofensiva planificada
L’ofensiva de Felip Puig, però, no és nova. Endinsa les seves arrels, en un context de crisi social profunda amb 2’7 milions de pobres als Països Catalans i 1,3 milions de persones a l’atur, en la cultura d’emergència i excepcionalitat penal, processal i penitenciària que recorre al Dret per aplacar el malestar i la protesta social. Sobredimensionant intencionadament la conflictivitat social viscuda el passat 29M, i lluny de la reflexió suscitada en altres països europeus que han viscut realitats similars de violències urbanes, el conseller ha llançat una campanya d’ampli espectre i llarg abast contra qualsevol espurna de dissidència. L’ombra de la sospita ja arribat a determinats “intel·lectuals, acadèmics i periodistes”, titllats ja de còmplices pel conseller.
Aquest discurs, però, no és pas nou tampoc. Reincideixen en una vella i recorrent obsessió persecutòria de tall inquisitorial. Repeteix el patró repressiu d’una cultura repressiva que equipara dissidència amb delinqüència. Alena “enemics”, imaginaris o inventats i com més desconeguts millor. En una variació in crescendo d’una melodia ja coneguda. I en un patró quasi calcat del que ja va viure Barcelona l’any 2002 arran de la cimera de la UE. Aleshores Julia Garcia-Valdecasas -delegada de ferro del PP a Catalunya- denunciava la “complicitat social” d’amplis sectors socials que donaven “cobertura”, mentre Mayor Oreja atiava el discurs del “triangle anarquista greco-italià-espanyol” i la premsa veia el fantasma de Jarrai -moviment juvenil basc- en tota protesta. Aquella onada de criminalització contra la dissidència altermundista (Seattle, Praga, Génova) va acabar aplicant a la frontera de La Jonquera el SIS (Sistema Informàtic Schengen) i la SINERE (Suplementary Information Request at National Entry), una particular base de dades on els activistes contraris a la globalització neoliberal estaven fitxats com “criminalitat transnacional organitzada”. Sota aquell parany, milers de persones van quedar retingudes el març de 2002 a la frontera.
Retrocés i passes enrere, 10 anys després, el patró es repeteix i es perfecciona: incapaços de descodificar les arrels fondes de la desiguatat i el malestar, l’excusa de la violència serveix per carregar contra tota la resta. Sobretot contra la desobediència civil pacífica (27M, aturada de desnonaments de la PAH), contra la que ja es prepara un nou enduriment penal que elevarà el càstig a tres anys de presó. Amb aquest rerefons Puig escup “complicitats orgàniques”, ‘La Vanguardia’ encén sense cap mena de prova l’espectre de la “matriu italiana” -en una rèmora franquista de “l’enemic sempre és forani”- i les reformes de ‘mà dura’ ja són en curs i estaran enllestides abans de l’estiu.
I malgrat tot, no és el 29M qui ha modulat l’estratègia repressiva impulsada de Felip Puig. Ni molt menys. Abans de l’estiu, obsedit per la derrota policial davant la desobediència civil registrada el 27M a la plaça Catalunya, Puig ja va encarregar la reformulació de la unitat antiavalots dels Mossos d’Esquadra i l’estudi de reformes legals i penals. El passat estiu, diversos comandaments ja van viatjar a Alemanya per estudiar noves fórmules repressives: fruit d’aquella visita els Mossos van incorporar els gasos lacrimògens reintroduïts -després de 20 anys- en la repressió registrada durant la passada vaga general.
Retorn al passat: del 2002 al 2012
Túnel del temps i memòria com antídot, el març de 2002, amb motiu de la presidència de torn espanyola de la UE, Barcelona ja va patir una ocupació policial asfixiant de 8.500 agents (4.000 policies nacionals, 2.000 guàrdies civils, 1.000 mossos d’esquadra i 1.500 policies locals), similar a la que viurà els propers dies. Aleshores també va anar acompanyada del tancament de l’espai aeri en un radi de 65 quilòmetres, de la instal·lació de batèries de míssils antiaeris a El Prat -amb el rerefons del recent 11S- i d’un desplegament aeri i marítim de 5 avions de l’exèrcit i tres bucs de l’armada. També en aquell context de bunquerització de la ciutat es van ampliar les places de la presó Model -incorporant un llit més a cada cel·la-, es van habilitar tres jutjats de guàrdia i es va reforçar el paper de la fiscalia, que va anunciar -com ara- judicis ràpids i elevacions de les sol·licituds de penes per forçar presons provisionals. I tot i així, la multitudinària protesta al carrer contra l’Europa del capital i la guerra, amb gairebé 500.000 manifestants col·lapsant el centre de la ciutat, va desbordar l’operatiu, malgrat la cimera va cloure amb 114 persones detingudes i agents de paisà encaputxats a les Rambles practicant detencions indiscriminades.
Aquell operatiu va ser el punt àlgid d’un cicle -arrencat amb el desallotjament del cinema Princesa el 1996 i closa molt parcialment amb el desnonament del PP del Poder el 2004- que va deixar un eloqüent balanç repressiu contra els moviments socials: en vuit anys es van registrar més de 2.000 detencions, 40 empresonaments, un suïcidi i 8 inflitrats policials descoberts, amb una despesa antirepressiva de vora els 600.000 euros. Però si la dreta gestiona la repressió des de la cridòria i la socialdemocràcia neoliberal prefereix el silenci, aquell perfil securitari i criminalitzador d’equiparar dissidència amb terrorisme va proseguir els anys posteriors.
Els casos del 4 d’octubre a Sants, del 4F al barri de la Ribera o de Núria Pòrtulas a Girona en són el millor exemple. Contra Pòrtulas es voler aplicar l’article 577, un calaix de sastre que, des de l’any 2000, converteix en “terrorisme” il·licits penals que no ho són. És el mateix article que es va aplicar als Tres de Gràcia, tres joves acusats de terrorisme -un mes després de la cimera de la UE- que van resultat del tot exonerats per l’Audiència Nacional, que va arxivar la causa per falta de proves el 2006. Sant tornem-hi al 577, perquè és precisament aquest article el que va ser invocat pels Mossos d’Esquadra dijous passat contra els activistes detinguts a Barcelona. Una interpretació jurídica que ni tan sols la fiscalia va voler acceptar.
29M: 90 detinguts, 20.000 euros, 3 empresonats
Si el procés és el càstig, que diria Kafka, el saldo repressiu de la vaga general que s’arrosega arriba avui a les 90 detencions -comptabilitzant les cinc enregistrades, per realitzar pintades, diumenge passat a Barcelona-, 94 expedients sancionadors -entre ells, contra CNT i CGT-, fiances per valor de 25.000 euros i tres vaguistes encara empresonades a Brians i Quatre Camins. El mateix clima enrarit de persecució, linxament i atemoriment de la dissidència ha tingut similar efecte embogit al País València. A Bétera, quatre sindicalistes han estat detinguts per pertinença “a banda organitzada”: la Guàrdia Civil els acusa de… d’enganxar adhesius i cartells la vigília de la vaga general.
En una nova volta de cargol repressiva, de resum bèl·lic i de síntesi d’autoritarisme vergonyant i desvergonyit que resta condensada en les darreres declaracions dels màxims comandaments dels Mossos d’Esquadra, que atien també un clima d’impunitat i brutalitat policíaca. Sergi Pla, per exemple. El comissari de Recursos Operatius, conegut internament com ‘Stasi’, va afirmar sense embuts, en la penúltima emissió del programa ‘Salvados’ de Jordi Évole, que Gandhi hagués estat atonyitat a la plaça Catalunya el 27M del 2011. En la banalització de la repressió, però, qui ha anat molt més lluny en la certificació de la guerra de baixa intensitat decretada contra la dissidència política i social, ha estat el comissari David Piquè.
De l’enemic a les rates
Divendres passat, en el decurs de l’acte institucional del Dia de les Esquadres de la policia autonòmica, el comissari Piqué va etzibar en la seva intervenció oficial: “es poden amagar on vulguin, perquè els trobarem. Ja sigui en una cova o en una claveguera, que és on s’amaguen les rates, o en una assemblea, que no representa a ningú, o darrera una cadira d’universitat”. El discurs del comissari -“un agitador social és un gamberro”, va afegir- va ser fervorosament aplaudit, amb part de l’auditori dempeus. El discurs quirúrgic, de reminisciència gairebé pinochetista, ha apujat el grau de la repressió verbal i el vocabulari parapolicial: si fa un mes un comissari espanyol titllava com “enemic” els estudiants de l’IES Lluís Vives de València que reclamaven calefacció, Piquè ha anat més enllà i ha recorregut al primer punt de la teoria goebbeliana -animalitzar l’altre- per reduir la dissidència a una mera qüestió de rates, plagues i clavagueram. Piqué, comissari general de coordinació territorial, no és pas qualsevol. Apartat del quadre de comandament de la policia catalana amb el segon tripartit, forma part del pinyol dels Mossos conegut com ‘Escamot 16’, la guàrdia de korps del pujolisme que va integrar la primera direcció de la policia catalana el 1984.
De nou, doncs, torna el vell. Més que sobre mullat, doncs, plou sobre Millet. Càstig pels febles, impunitat pels forts. Però l’ofensiva repressiva no és cojuntural ni neix amb la vaga general. És un suma i segueix que ve de lluny i vol anar més lluny encara. La va anunciar Felip Puig el gener de 2011, només un mes després de prendre possessió, quan es va estrenar amb la seva primera osca repressiva: 418 identificats i denunciats rere l’ocupació pacífica i el desallotjament de la Casa de la Vaga -ocupada per denunciar la reforma de les pensions- a la Via Laietana de Barcelona. Tots els 418 denunciats -32 traslladats a comissaria per ser identificats- van ser exonerats de tot delicte als jutjats.
Aleshores Felip Puig va popularitzar la màxima “s’ha acabat la impunitat”. Paradoxalment ho deia només dos dies després que el nou govern de CiU retirés l’acusació de la Generalitat de Catalunya contra el tresorer de CiU Daniel Osacar i Angel Colom, denunciats pel cas del frau del Palau i el finançament il·legal de CDC. Només quatre mesos després, Puig hi tornava, a micro obert a RAC1, anunciant que “aniria més enllà de la llei” en el combat contra la dissidència. I fa 15 dies, política d’atemoriment i clima de mordassa, recordava a TV3 que la clau era la reintroducció de la por.
Avui a les cinc de la tarda, en la pitjor tradició del maccartisme que va enverinar la societat nordamericana i la cacera de bruixes tan pròpia de la Inquisició, Interior presenta la web oficial de la delació. Delirant crida a sometent convergent per provar de convèncer-nos que l’enemic és el veí. Evidenciar que les tisores sense porres no arriben enlloc. I que la vella doctrina d’anar a pals fins i tot amb la pastanaga és pura tautologia a les casernes d’Interior. Mentre un Benedetti atabalat, constant històrica i deconstrucció imprescindible de l’arquitectura repressiva, s’ho mira inquiet des de la cantonada. I xiula: “qui pacifiqui al pacificador, bon pacificador serà”.
EXTRET DE:
http://www.setmanaridirecta.info/noticia/vella-cantarella-pals-amb-pastanaga
Cuando se habla de violencia (en referencia a la ejercida entre personas), pensamos -expresado coloquialmente- en “darse de hostias”, “pegar”. Una definición más exacta puede ser “toda acción ejercida hacia terceros intencionadamente y/u obedeciendo a unos intereses que tiene como único objetivo causar daños físicos o psicológicos”. En cambio, si se habla de romper cristales o quemar locales comerciales, podría ser “violencia hacia objetos inanimados”, aunque suene la expresión fatal.
El tema del uso de la violencia (llámese igualmente ‘autodefensa’) en las formas de protesta sigue siendo un debate que todavía no ha habido acuerdos entre diferentes colectivos y movimientos sociales, incluso dentro del movimiento libertario. Pasaremos pues a analizar los pros y contras de estas dos estrategias de lucha.
Se considera toda acción directa pacífica o no-violenta las concentraciones y manifestaciones de siempre, las sentadas, los cortes de carreteras, los piquetes informativos, el boicot, ocupaciones temporales de oficinas, paralización de desahucios, tapiar sucursales… En ciertos contextos, resulta más efectivo que enfrentarse a la policía o romper cristales, como puede ser en manifestaciones donde haya poca gente y sobre todo para poder llegar a la gente mostrando el descontento, las reivindicaciones y oposiciones hacia medidas gubernamentales o empresariales. Además, estos actos permiten que se puedan unir cualquier persona y poder hacerse visibles ante la población, ofreciendo así un espacio público para compartir inquietudes, conocer gente que valga la pena, y unas infraestructuras para aquellos que deseen una militancia activa, vean que no están solos y tengan a disposición a gente implicada para poder organizarse, crecer y aprender mutuamente a construir otro camino donde todos puedan adherirse. Aun siendo pacíficas, en sitios como Barcelona, Madrid y Valencia, fueron duramente reprimidas, dejando en evidencia la brutalidad policial y que la violencia siempre viene de los antidisturbios, con el colmo de la manipulación de la prensa canalla de siempre. Las acciones no-violentas son imprescindibles y el mejor medio para la difusión de ideas e incitar a la gente a replantearse sus pensamientos, cuestionando la realidad que le rodea y hacer ver que es posible un cambio real.
No obstante, cuando se defiende esta vía como la única posible para la transformación social, caemos en el error si nuestro objetivo es la destrucción de este sistema. En muchas de esas manifestaciones pacíficas convocadas, por ejemplo, por DRY y plataformas ciudadanistas similares, sus reivindicaciones son estériles y parecen más actos promocionales festivos que de protesta donde parecen importarles más la cantidad que el contenido. Igualmente se puede decir del paripé de los sindicatos mayoritarios y verticales junto con partidos de izquierda, donde el recorrido es pactado con la policía y escoltados por ellos durante toda la ruta, buscando además salir bien ante las cámaras posando con banderas plastificadas. Todo atado y bien atado. En este caso, la defensa del pacifismo como principio incuestionable resulta tener un trasfondo reformista, es decir, mendigar más piedad a los verdugos intentando negociar las reformas y proyectos de ley para que sean menos agresivas pero sin tocar la raíz del problema.
Antes de pasar a analizar las acciones ‘violentas’, miremos a qué nos enfrentamos: 1) A un grupo de vividores pero buenas personas que cederían si se negociaran con ellos para que podamos vivir con un mínimo de dignidad; o 2) Un sistema que se sustenta mediante la explotación (capitalismo), protegida por un aparato represivo (Estado) y por la destrucción de los valores de cooperación y solidaridad por unos de competencia y de pisotear al vecino (ignorancia impuesta o llámese como desee). Sin embargo, la realidad jamás será el primer caso sino el segundo. Toda forma de autoridad oficialmente establecida se sustenta mediante la violencia al tratar de imponer su voluntad al resto, recordemos las revoluciones liberales que trajo consigo la destrucción del campo por las privatizaciones de tierras, la modernización del aparato Estatal para defender sus intereses y la decadencia moral que supuso el pensamiento productivista, el lucro personal, las aspiraciones materialistas y la falsa ilusión de progreso.
La paz social es realmente violenta. Mientras los territorios excluidos del ‘Primer Mundo’ sufren la miseria en sus carnes, la salvaje explotación, hambre, matanzas, guerras, intoxicaciones por contaminación del agua y del entorno local, Occidente puede disfrutar de unas condiciones de vida bastante aceptables, sin haber vivido las nefastas condiciones a las que se les somete Occidente. Sin embargo, bajo esa falsa máscara del bienestar se esconde la misma explotación y la misma violencia: el trabajo asalariado, el hostigamiento de las facturas, los desahucios, la policía en las calles, sus leyes, el sistema judicial y penitenciario, la impunidad del fascismo… No todos que viven en el Primer Mundo pueden disfrutar del pastel de las comodidades y la felicidad de plástico. Gente que vive en los suburbios mendigando, traficando con drogas, vendiendo su cuerpo, robando… todos aquellos marginados que no encuentran una vida en condiciones y se sume en la autodestrucción.
Quienes han tomado conciencia de esa situación de miseria diaria, el acoso policial y la represión, como en el caso de muchos que viven precariamente en Chile o en Grecia, ven al Estado como ente que ostenta el monopolio de la violencia respaldando también la violencia del capitalismo que se materializa en la rutina alienante, en la devastación medioambiental, la explotación asalariada, y la condena de la gran mayoría de la población mundial a la mera subsistencia y la muerte.
Mucha gente vive tan acomodada que no es capaz de ver toda esa violenta realidad y se escandalizan por unos cristales rotos o contenedores quemados. Desde acciones ejecutadas por pequeños grupos de personas como sabotajes, quema de vehículos de lujo, voladura de sucursales y oficinas gubernamentales hasta las protestas combativas como lanzar piedras y molotovs a la policía, levantar barricadas, ataques a entidades bancarias, cajeros inmobiliarias, grandes superficies y todo símbolo del capital, constituyen la acción directa ‘violenta’, aunque más bien es autodefensa frente a la brutalidad policial y contra la violencia económica que ejercen todo este colorido mundo del “todo va bien”. ¿Qué mujer se abre de piernas ante un violador? Ninguna, todas tratarán de defender su propia integridad física.
Sin olvidar que detrás de todas esas acciones están los anhelos por recuperar nuestras vidas privatizadas y enumeradas parando por unos instantes la maquinaria, abriendo a la vez una brecha en esta violenta paz social y creando un nuevo camino declarándoles la guerra a los verdugos y mostrar que estamos hartos, no solo de sus porras, torturas en comisaría, montajes judiciales y cárceles sino también de este degenerado sistema de valores. No obstante, tiene el inconveniente que no consigue aceptación en la sociedad y hace que la gente salga corriendo al vernos, recibiendo críticas incluso dentro de los círculos libertarios. Pero no debemos de rebajarnos ante la autoridad anónima de la opinión pública y tengamos en cuenta de que la batalla mediática ya la tenemos perdida y nos tendremos que valer por nuestros propios medios.
Sin embargo, el caso más lamentable es que se condene la autodefensa y se llegue incluso a agredir a quienes rompen la cristalera de una sucursal. Lo mismo sucede cuando por nuestra parte vertemos críticas destructivas hacia aquellos que opten por la vía pacífica aun sabiendo que es totalmente imposible una revolución «por las buenas». A modo de conclusión, toda acción directa que desafíe al viejo orden debe ser respetada siempre que todas ellas estén encaminadas a buscar una transformación social desde la base sin defender ningún interés de partidos o sindicatos verticales. Según qué circunstancias convendría la resistencia pacífica y qué otras, la resistencia activa. Pensando en la nueva reforma del Código Penal, parece ser que tendremos que prepararnos para la resistencia activa.
La vía no-violenta como expansión de la idea y la autodefensa por la extensión de la revuelta.
Luis Pascual
Un enorme dispositiu d’antiavalots dels mossos ha efectuat des de les dotze del migdia el registre dels domicilis de les quatre persones detingudes ahir a Barcelona en relació amb les mobilitzacions de la vaga general. En concret, el carrer Constitució del barri de La Bordeta ha estat tallat des de la Rambla Badal i fins el carrer Olzinelles per catorze furgons de la Brigada Mòbil. Els agents encaputxats i amb les escopetes a l’espatlla han acordonat tota la zona i han arraconat i identificat a quatre veïns que s’han apropat per mostrar suport a les persones detingudes. El veïnat observava amb estupefacció des dels balcons l’ocupació policial d’aquest tranquil barri de La Bordeta, just a tocar del recinte fabril de Can Batlló. Dos vehicles patrulla dels mossos han traslladat dues de les persones detingudes fins al seu habitatge, i conjuntament amb un secretari judicial han procedit al registre de les seves pertinences i objectes personals. Altres sis furgonetes policials han anat a la plaça Orfila i al carrer Segre de Sant Andreu de Palomar, on un altre funcionari judicial ha fet el registre del domicili d’un altre dels detinguts ahir. Es dóna l’estranya coincidència que el jutjat que ha ordenat els registres domiciliaris (segons ha explicat un responsable dels Mossos) és el mateix que es trobarà demà a migdia en funcions de guàrdia i, per tant, haurà de decidir sobre les mesures cautelars respecte les persones detingudes: llibertat amb càrrecs, presó eludible amb fiança o presó preventiva sense fiança. Els registres s’han acabat a quarts de quatre de la tarda, quan els dispositius policials han abandonat ambdós barris de Barcelona. Dues veïnes del carrer Constitució de Sants que han mostrat el seu suport als detinguts han estat denunciades per desobediència a l’autoritat.
S’han endut diners, pertinences i ordinadors
Un cop els antiavalots han abandonat l’edifici registrat a la plaça Orfila de Sant Andreu de Palomar, els seus residents hi han pogut accedir i han comprovat amb sorpresa que els agents s’havien endut múltiples pertinences, objectes de valor i diners, no només del segon pis, on hi viu un dels detinguts, sinó que també havien accedit al primer i al tercer pis. A la primera planta de l’edifici, on hi viu una família amb una criatura, els agents també hi han entrat reventant la porta a patades. Un cop a dins i, amb els seus habitants retinguts, han confiscat un ordinador personal (PC), un ordinador portàtil, 1 USB, 1 memòria gràfica, una mascareta de pintor i un martell d’una caixa d’eines. En el tercer pis els agents han requisat 1 ordinador portàtil. Al segon pis, on hi viu el noi detingut els policies de paisà –encaputxats– s’han endut un ordinador (PC), dos ordinadors portàtils i uns pantalons de color negre. A més, els policies han requisat 7.800 euros en metàl·lic, part dels diners eren estalvis personals d’alguns dels habitants de l’edifici i una altra part eren diners recollits entre amics i familiars del detingut per a dipositar com a fiança en cas que el jutjat ho acordés. Ara, aquests diners han desaparegut, ningú sap on són. Els policies també han remenat dins un armari on hi havia pots de pintura i disolvents antics, així com també han obert paquets de farina de la cuina en busca de no se sap ben bé què.
EXTRET DE:
Ateneu Llibertari Acràcia 