Tal dia com ahir…

 

Tal dia com ahir tornàvem a viure situacions que ja trobàvem a faltar. Gent al carrer manifestant-se sense por, corejant consignes, expressant la seva ràbia amb pancartes, pintades… I indignats fent la tasca policial dels agents que, presos per sorpresa, no podien estar en la primera línea de la repressió.

Insults, cares vermelles, crits esgarrats d’histerisme (sembla que això últim és ja una norma del decàleg del bon manifestant), ulleres de pasta agitant-se amb nerviosisme: “Cabroooons! Què feu pintant a l’Swarovskiiiii!?”. I a un Starbucks. I al Liceu. I a totes les filials de multinacionals que exploten als treballadors i destrueixen el nostre planeta. Veient un panorama tan dramàtic, m’atanço cap el grupet de manifestants que ha fet com si res quan passàvem per davant de la policia (la mateixa que ha detingut als seus suposats companys) però que treu escuma per la boca pel fet que algú pinti amb esprai a una finestra. “Què et passa a tu? A que venen aquests crits?” “Aquests malparits no ens represeeeenteeen!! tenim una imatge que donaaar!! després utilitzen aquests fets com a excusaaa!!”. Veient que és impossible dialogar raonablement amb l’individu en qüestió, parlo amb un dels seus companys: “Tu saps que una manifestació no és un passeig de mitja horeta i després cap a casa?”. Diu que ho sap. “Quin és el problema doncs? Creus que tenim algun control sobre el que diguin o deixin de dir els mitjans? Quin dany creus que fem a una gran multinacional com aquesta per embrutar-li un vidre? No creus que aquesta també és una manera de visualitzar el conflicte que existeix, d’expressar perquè estem aquí? Pel que fa al Liceu, més que pintura el que caldria es benzina…”. Encara abrumat pel seguit de preguntes, em respòn vagament amb que hem de donar una imatge i amb que no vol discutir-se amb mí. Li responc que no es tracta de discutir, sinó de parlar i es despedeix de mí tornant cap el grupet que, uns metres més enllà, comença de nou amb el show de crits i queixes.

Després d’observar com la mateixa situació es repeteix una vegada i una altra amb diferents protagonistes, marxo de la manifestació dubtant de si realment queda alguna esperança. Escenes com les descrites constitueixen una petita evidència de les moltes senyals palpables que ens envolten de la derrota definitiva que l’ésser humà ha patit davant el poder i l’autoritat. Una derrota servida per fascicles des de, almenys, fa 500 anys, de la qual potser podrem veure l’últim episodi que acabi amb tot definitivament. Observant el present, no queda molt llunyà el dia que l’Estat no necessitarà més policia d’uniforme, perquè cada individu de la societat serà un policia per a sí mateix i pels seus iguals.

Si aquest és el camí que volen “els indignats” i el 15-M, un camí dictat des de dalt i amplificat pels mitjans que tant respecte semblen inspirar, als que encara vivim i sentim el món de forma diferent tard o d’hora no ens quedarà més que la repressió i la mort, ja que en el món globalitzat actual no hi ha exili possible. Si no tenim més remei, així sigui.

 

EXTRET DE:

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/431321/index.php

Deixa un comentari

Encara no hi ha cap comentari.

Comments RSS TrackBack Identifier URI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s